A l’església del Monestir de Sant Feliu de Guíxols, no gaire adaptada per a aquesta mena de vetllada i sota una calor francament aclaparadora, el tercer concert ofert per Europa Galante dins del veterà Festival de Porta Ferrada va convocar el públic a una sessió de barroc italià amb epicentre en una infreqüent selecció d’àries operístiques vivaldianes, intercalades amb peces instrumentals pel petit conjunt dirigit per Fabio Biondi.

Revisant constantment l’afinació, Europa Galante va obrir la sessió amb aquell nervi que caracteritza la seva interpretació de la Sonata per a dos violins i baix continu, “La Follia”, de Vivaldi: salts de corda, legato, continuum de força i articulació staccato, i un sentit discursiu emmidonat per una claredat textural notable. S’hi va sumar el lideratge de Biondi des del primer violí, amb aquell control i comunicació amb la resta de músics mitjançant la mirada i l’expressió corporal que permeten mantenir la tensió del discurs sense perdre flexibilitat. Una concepció igualment perceptible en el Concerto a 7 en la major de Michele Mascitti o en la Sinfonia en si bemoll major de Pugnani, on el conjunt va tornar a mostrar una sòlida concertació i un curat treball d’articulació en els seus contrastants quatre moviments.Revisando constantemente la afinación, Europa Galante abrió la sesión con ese nervio que caracteriza su interpretación de la Sonata para dos violines y bajo continuo, “La Follia”, de Vivaldi: saltos de cuerda, legato, continuum de fuerza y articulación staccato, sentido discursivo que fueron almidonadas por una claridad textural notable. A ello se sumó el liderazgo de Biondi desde el primer violín, con ese control y esa comunicación con los demás músicos mediante la mirada y la expresión corporal que permiten mantener la tensión del discurso sin perder flexibilidad. Una concepción igualmente perceptible en el Concerto a 7 en la mayor de Michele Mascitti o en la Sinfonia en si bemol mayor de Pugnani, donde el conjunto volvió a mostrar una sólida concertación y un cuidado trabajo de articulación en sus contrastantes cuatro movimientos.

Per la seva banda i com a potent reclam de la vetllada, Tina Gorina va confirmar que el barroc és també un repertori afí a les seves qualitats vocals i va oferir les credencials que justifiquen la confiança de Biondi durant els últims anys en projectes a l’estranger i en enregistraments de títols com Halka de Moniuszko i Un giorno di regno de Verdi. Va començar amb una ària de trets més lírics que de pirotècnia vocal, «Sposa son disprezzata», de Merope de Geminiano Giacomelli, on ja va destacar per la gran línia, el fraseig i un estat de forma vocal excel·lent, contrastant l’estructura tripartita del da capo amb una secció central més declamada enfront del caràcter de lament de la primera i tercera secció.

Va seguir l’ària vivaldiana “Fra catene”, molt ben recolzada en l’exhibició de coloratura, un vibrato depurat i la delineació de les voladures rítmiques ornamentals de la secció central. Hi va afegir una notable homogeneïtat en tota l’extensió, amb ascensos aguts picats de gran precisió i gens estridents, que van començar a animar el públic. Va ser l’avantsala de la resolució magistral d’“Amato ben”, d’Ercole sul Termodonte, i “Spesso fra vaghe rose”, de Bajazet. Si en la primera va lluir un sentit cadencial del fraseig intel·ligent al final de les seccions, unit a una ficció i dicció cuidada fruit d’una articulació molt estudiada, en la segona va merèixer posar el públic dempeus pel seu domini de la coloratura i la seva expressivitat. La cadència va culminar amb un re sobreagut atacat sense cap bri de duresa, sostingut, sense estirades ni rigidesa, en una bella prolongació que parla tant d’estil sense manierismes com d’un estat de forma que obliga a preguntar-se per què una veu i una cantant com ella no circula més sovint pels teatres espanyols.

Va tancar el programa “Lascia ch’io pianga”, de Rinaldo de Händel, plantejada amb matisos en cada exposició estròfica concrets a una ben planificada diversitat retòrica dels afectes tan en boga a l’època, tant en el tempo com en l’ornamentació, l’expressivitat i l’habilitat del legato. Com a bis, “Ombra mai fu”, de Xerxes, va permetre meandrejar aquesta línia de refinament i folgura vocal deixant, al mateix temps, la sensació que Gorina té arguments suficients per escoltar-la més.